Església de Santa Maria
L'església de Santa Maria de Roses es va començar a edificar el 29 de juny de 1792, diada de Sant Pere, en uns terrenys cedits per Pere i Caterina Badia. El rector, Jaume Dilmer, va impulsar un dels projectes més importants de la Roses establerta fora muralles des de la dècada de 1660, després de la Guerra dels Segadors.
La necessitat de construir un nou temple era conseqüència directa dels canvis que havia viscut la població des de l'any 1640, quan les autoritats militars van expulsar els rosincs de l'antiga vila. Des d'aleshores, els veïns havien d'entrar al recinte militar cada vegada que necessitaven accedir a la parròquia, una situació que generava constants incomoditats i tensions. A més, els estralls de les guerres sobre l'antiga església romànica i les dificultats per entrar i sortir de la plaça forta feien cada cop més evident la necessitat d'un nou espai per a la vida parroquial.
Aquest procés es va accelerar encara més l'any 1794, quan els militars van prohibir continuar enterrant difunts a l'antic cementiri. Les inhumacions es van començar a fer aleshores al costat de la nova església, que encara es trobava en construcció. Tot i no estar acabada, el culte s'hi va iniciar el 2 d'octubre de 1796.
Les obres van avançar lentament a causa de les dificultats econòmiques de la població i de la inestabilitat política i militar que va marcar el període. La primera fase constructiva, coneguda com a obra vella, no es va completar fins a l'any 1853. Aquell mateix any es va iniciar l'obra nova, projectada per l'arquitecte provincial Martí Sureda Deulovol i desenvolupada entre 1853 i 1864. Aquesta segona etapa va donar a l'edifici bona part de la seva imatge actual, amb la construcció de les naus del pis superior i de la gran façana monumental del segle XIX, formada per grans carreus i inspirada en la Porta de Mar de la Ciutadella. Malgrat tot, el projecte va quedar inacabat, ja que els dos campanars previstos mai no es van arribar a construir.
La Guerra Civil va suposar un nou episodi de transformació per a l'església. Es van destruir altars, imatges i diversos objectes d'orfebreria i de culte, mentre que entre 1936 i 1939 l'edifici va ser utilitzat com a mercat i com a taller de la col·lectivització de fusteria. D'aquest període també data la construcció d'un refugi antiaeri al costat del mur nord del temple.
Ja en època més recent, l'arquitecte Juli Rosa Cirilo va remodelar l'edifici entre 1957 i 1960. Posteriorment, l'any 1974, mossèn Joan Riu va impulsar un nou procés de reformes que es va allargar fins al 1995 i que va culminar amb una remodelació integral de l'església i la dedicació d'un nou altar. Aquesta darrera intervenció va anar a càrrec dels arquitectes Mar Pèlach Pàniker i Joan Josep Albors Cardesa.